No tinc gens de ganes d'escriure res de res però la mateixa impotencia i els esdeveniments d'aquest funest cap de setmana m'enpenten a expressar el meu dolor a traves del meu blog. Us demano disculpes anticipades per escriure un post tan negatiu, la meva idea quan vaig començar amb el blog era la d'explicar coses boniques i que tot fos bon rotllo i alegria.
Aquest divendres va morir un amic de la meva dona i meu, 51 anys i sà com el que mes, un infart fulminant va acabar amb ell i ha destroçat la seva familia i tots els que l'estimavem. Pobre Andreu, quin tio mes amable i quin lluitador, era pacient de la meva dona, tan ell com la seva dona varen rebassar la barrera de pacients i es van convertir en amics, era una bona amistat, anavem a sopar junts, barbacoes a casa d'ells, dinars...què fort, ja no hi es!!!
Ell venia els divendres a la consulta de la meva dona, cada 15 dies a les vuit en punt estirat a la camilla, l'hi agradaba de xerrar, no marxaba mai avans de les 11 de la nit, era d'ideies fixes, un defensor toçut de les seves causes, ja podia ser blanc que si ell deia negre era negre. Patia d'uns dolors musculars fortissims que l'impedien capaçitat de moviment en el braç, però amb la seva lluita i les mans de la meva dona se n'estaba sortint. El darrer dia l'hi va dir a la meva dona que cada dia es trobava millor i l'hi explicaba la quantitat de projectes que tenia de cara a l'any vinent si el tractament seguia igual de positiu. Doncs res de res, aqui s'ha acabat, l'Andreu ja no tornarà mai mes a la consulta per fer aquestes xerrades maratonianes.
Quan passen aquestes coses començes a pensar en la vida i tot allò que l'envolta, que què collons som, que què collons fotem aquí, que si son quatre putos dies, en fi, quan passen coses d'aquestes, o mes ben dit quan l'hi passa a algu que tu coneixes, et dones conte de moltes coses, sobretot de que no podem deixar per demà el que puguem fer avui, i que moltes vegades ens discutim per xorrades que no ens porten enlloc, no se, tampoc em vull explaiar massa en aquests pensaments que es fan en moments realment negatius, l'unic clar es que em d'aprofitar cada dia al màxim.
Res mes, desitjar a la familia de l'Andreu que prenguin força d'on puguin i que es refacin el mes aviat d'aquesta gran desgracia.
Descansa En Pau Andreu Guardia i Vilalta.
.JPG)
6 comentaris:
bé, doncs només dir-te que t'acompanyo en el sentiment, per la part que et toca. I ànims!
Ja ho veus Carles. La vida de tant en tant ens fot una bona bofetada. Però nomes hi ha un camí, seguir endevant i com tú dius apandre el que és veritablament important. Ànims, i això, endevant.
Gracies Robert per els anims, això va així, ja ho hem sentit un milió de vegades però la vida continua i s'ha d'anar endevant, merci.
Ferran, gracies i a veure si ens veiem aviat que entre la teva costella i la meva esquena fot un culló de temps que no ens veiem.
Em sap molt de greu Karli. En aquests moments és quan ens adonem que la vida són 4 dies i que no val la pena preocupar-se per xurrades... Un petó.
Fet Carles.
Aquest pont fem un rodatje junts i ens despejem una mica.
Carles,
T'acompanyo el sentiment!la vida son 4 dies i molt injusta,quan vius una cosa d'aquestes d'aprop te n'adones ... molts ànims i ho sento molt.
P.D.poso un link al meu blog per seguir-te
Santi
Publica un comentari a l'entrada